Els dos dies de Tergi ens van aprendre respecte i una lliçó important: venir a Geòrgia a l'estiu no vol dir baixar. Mai! Sempre hi ha aigua i sovint massa. Per sort hi ha una opció quan el desglaç és massa fort: el Caucas Menor. Aquesta serralada al sud del país s'estén per Turquia, Armènia i Azerbaidzhan. L'estructura superficial és menys escarpada, les elevacions molt més muntanyoses. En moltes parts sembla més aviat una serralada baixa encara que el cim Aragats més alt d'Armènia arriba als 4090 metres.

És una destinació clàssica de caiac a la primavera i principis d'estiu. Aquest any hi ha tanta neu que ho provem fins i tot al juliol. Et voilà: Ens espera un nivell perfecte a Paravani. Aquest riu (més petit en comparació amb els del Gran Caucas) drena els grans pantans al voltant del volcànic llac Paravani, prop de la frontera amb Armènia. 

El Paravani

A causa dels pantans el Paravani manté l'aigua una estona, el color és marró natural, la temperatura és tan càlida que no t'importa fer un bany ràpid. Només dos inconvenients enfosquin la imatge. Just a l'entrada de la secció clàssica, el riu travessa la ciutat d'Akhalkalaki, la qual cosa significa que les ribes estan decorades amb plàstics ocasionals i l'aigua no és la més neta. Una ampolla de vodka a la menja per emportar ajuda! I més greu: en aquests moments s'està construint una enorme presa. Així que aprofita la teva oportunitat mentre l'aigua flueixi.

Un cop al riu et sents meravellat. En part, amb caràcter de piscina i gota, el riu és una explosió contínua de ràpids de forma perfecta. Hem d'explorar des del banc dues vegades, tota la resta de 30 quilòmetres de recorregut ho podem fer llegint i corrent. Els taps són grans, però no prou grans com perquè no els pugueu colpejar a tota velocitat. Les roques són rodones i estan fetes de granit massís. Sense retalls desagradables, ni arbres, ni seccions planes que ens avorrin i deixin baixar el nivell d'adrenalina. Quin riu!

Vardzia - Monestirs rupestres

Un nivell tan alt que difícilment esperàvem al Petit Caucas. Després d'haver escapat de tots els forats i haver lluitat molt per les nostres línies, els nostres cossos van plorar per relaxar-se. Què podria ser més fàcil? El balneari Vardzia ens espera! Vaig descobrir aquest lloc durant el meu viatge a la tardor de 2011 i, tot i que està una mica més concorregut a l'estiu, no deixa de ser un lloc especial que has de veure quan visites Geòrgia (i t'encanta l'aigua amb sofre!). A la vora del Mtkvari, que és els rius més llargs del país i que va des de Turquia fins al mar Càspi, els monjos ortodoxos van tallar una enorme cova a les parets escarpades. Els monestirs rupestres amb les seves esglésies, innombrables habitacions en una dotzena de pisos i balcons escènics és un dels llocs turístics de primer nivell del país.

Encara avui hi ha monjos vius a les coves. Els vells camins són acuradament restaurats i el lloc es pot visitar amb o sense guia. Just davant, a l'altre lloc del riu, els turistes observen un edifici deteriorat al costat d'un càmping bàsic. El seu sostre està gairebé enfonsat, l'aigua de sofre deixa un rastre groc que flueix cap al Mtkvari. Bé, no hi ha moltes paraules del que hi ha dins. Només: l'antic bany està molt deteriorat, però l'aigua calenta és el millor tractament després d'un dia ple de bofs, es fon (i potser neda). I per descomptat, la vista de les coves des de la piscina és excel·lent.
Al vespre llancem la nostra lona al càmping i gaudim d’unes cerveses al bar. Sí, i també alguns dels monjos baixen al bar per prendre una copa a la càlida llum del capvespre.

Congost de Mtkvari

L'endemà ha de ser un dia de relaxació. Dormir llargament (és a dir, 7:30 gràcies al nostre estimat però insomni conductor esclau Boby), prendre un cafè i després relliscar-se pel banc. Vardzia Gorge és la missió del dia. Es diu que és una classe III+ en aigües baixes d'estiu, pocs ràpids una mica més difícils. En els primers quilòmetres, sents que es tracta d'un riu enorme al maig i al juny, quan l'aigua de desglaç de les terres altes turques s'obre pas per les muntanyes. Els ràpids amples de grava estan parcialment secs ara, però encara uns 20 m³/s formen bonics jardins de roques i modestos trens d'onades.

Quan veieu una fortalesa en ruïnes a l'esquerra del riu, els penya-segats es fan cada cop més alts, ara estem al fons del famós Congost de Vardzia. Alguns sifons i buits estrets entre grans blocs es troben fora del corrent en aigües tranquil·les. Us podeu imaginar fàcilment quina mena d'aventura els espera als remistes quan 150 m³/s roden aquí a la primavera. Els ràpids sorprenentment potents no deixen temps per avorrir-nos i ens sentim preparats per una petita cervesa de dinar mentre veiem el nostre Sprinter al pont de menjar per emportar sobre Khertvisi.

Discussió ràpida, després sis mans opten per Paravani, segona tirada. El que segueix ens considerem que alguns de nosaltres són la millor cursa de tot el viatge (i segur que n'hi havia moltes de bones!). 12 quilòmetres Paravani en el seu tram central, ràpid i furiós classe IV-V, totes les línies sabent de memòria. Bam Bam bam! Disco Disco Paravani!

Continueu amb la part 3 ...

Torna a la primera part ...

Totes les fotos del viatge de Advocate a Geòrgia van ser preses per Boby Frieser i Sei Bauer. Gràcies per això, amics!